LA IMPORTÀNCIA DE LA RESPIRACIÓ EN L'ESPORT

Podríem dir que la definició més simple i exacta del terme respiració seria l'entrada d'oxigen en el cos d'un ésser viu per a la posterior eixida a l'exterior del diòxid de carbó. Resulta essencial per a la nostra vida diària i gràcies a ella obtenim l'energia i portem a cap la nostra alimentació.

Per ser viu no ens limitem als humans, si no que entenem qualsevol tipus d'organisme que existeix en el nostre planeta. Per tant, atenent a les seves característiques i el lloc on habiten variarà el mode de respirar, existint les modalitats de cutània, traqueal, branquial i pulmonar.

Ja que ací mesurarem l'incidència de la respiració en el món del esport únicament, profunditzarem en la respiració pulmonar, ja que és aquella que pertoca als éssers humans.

El procés de la respiració en les persones

Tot començarà amb el procés de inhalació mitjançant el qual l'aire entra en els pulmons on es produeix el intercanvi gasós entre els alvèols i glòbuls vermells. La sang oxigenada aplega al nostre cor i este la bombeja per a que vaja als nostres músculs. Posteriorment els pulmons expulsen tot l'aire mitjançant el procés d'exhalació.

Existeixen diversos tipus de respiracions, encara que a continuació destacarem i descriurem les dos més importants:

• La respiració intercostal o pulmonar: Es observarà fàcilment, ja que en aquesta modalitat, el tòrax es desplaçarà cap a dalt i cap a fora al inhalar i cap a baix i cap a dins al exhalar.

Esta es la respiració que s'utilitza per eixample en el mètode Pilates. Treballem amb una respiració intercostal.

• La respiració diafragmàtica o abdominal: Mantenint l'abdomen relaxat, s'unflarà al inspirar. Serà important tractar de realitzar la inhalació per el nas ja que d'eixa manera depurarem l'aire. Amb la espiració, l'abdomen tornarà a la seva posició inicial.

Durant el desenvolupament de la pràctica esportiva deurem de tenir en compte varies premisses per així realitzar una correcta execució.

En la pràctica d'activitats aeròbiques i prolongades deurem de realitzar una combinació de ambdues tipus de respiració, tenint en compte que serà essencial, tal i com hem comentat, respirar pel nas, ja que resultarà més efectiu.

Quan estem realitzant exercicis de musculació tractarem d'inhalar durant el inici del exercici per a posteriorment acabar exhalant l'aire darrere el punt màxim d'esforç.

En altres paraules, una respiració inadequada, el mal maneig de l'aire, pot repercutir negativament en el desenvolupament esportiu. El més important durant l'activitat física, es que arribe una major quantitat d'oxigen als pulmons, de mode que el esgotament sigui menor i el rendiment major.

Tipus de respiració segons l'activitat

En tenim diversos tipus de respiracions en funció de la activitat física i els seus requeriments. Aleshores tenim:

• Respiració relaxada i profunda

Durant la pràctica del exercici aeròbic (natació, caminades, jogging, etc) és quan solen haver majors dificultats per controlar la respiració. Esta deu ser relaxada i profunda, amb un ritme continuat de inhalació i exhalació, sense que siguin forçats els músculs involucrats en en la inspiració (diafragma, escalens, intercostals interns, pectoral i trapezi) i sense que sigui incrementada la freqüència; si no que la persona es vorà obligada a parar i descansar durant alguns minuts. Lo ideal es sincronitzar, per eixample, la respiració amb la gambada o les braçades en el cas de la natació. Així s'aconsegueix que la respiració sigui automàtica e invariable a un ritme regular; per lo tant més relaxada i proporciona al organisme la quantitat necessària d'oxigen. La respiració relaxada, permet mantenir el ritme i no fer canvis brusques, el qual llevaria energia i repercutiria negativament en el desenvolupament físic. Inhalar pel nas i exhalar lentament l'aire per la boca, és la tècnica correcta de respiració durant el exercici aeròbic.

• Respiració durant l'esforç

Per el general, es recomana durant la fase de l'esforç exhalar e inhalar en el període de descans. Per eixample al fer abdominals, al muntar el tronc s'exhala i al baixar s'inhala. Durant l'alçament de pes, contendre la respiració, es a dir, fer una apnea, pot resultar perillós especialment en persones que pateixen de pressió alta. Per açò, es important controlar la respiració i descansar en els moments precisos. 

• Respiració durant el repòs

És tant important com la respiració durant l'exercici. Ja sigui en períodes de descans entre un exercici i altre, o al finalitzar l'entrenament. La respiració en repòs ens permet recuperar l'oxigen i relaxar.

Per saber si estem manejant bé la respiració, ens fixarem si la persona és capaç de parlar durant l'exercici. En cas afirmatiu, significarà que està manejant bé la seva respiració. Però, si deu parar per parlar, ho fa amb dificultats i respira agitadament al fer-ho, deu regular l'intensitat de l'exercici.

Per això, es fonamental estar conscient i prestar atenció a la respiració durant l'exercici; açò pot ser realment fer la diferència en quant al desenvolupament i rendiment esportiu.

Per profunditzar un poc més, ací teniu un vídeo explicatiu de les diferències entre la respiració aeròbia i anaeròbia.

EL TABAQUISME

El tabaquisme és l'addicció al tabac provocada principalment per la nicotina i que, segons l'OMS és la primera causa d'altres malalties, invalidesa i mort prematura del món. 

Es considera una malaltia crònica sistèmica amb possibilitats de tractament, pertanyent al grup de les addiccions i catalogada al Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-IV) de la American Psychiatric Association.

Segons l'OMS al món hi havia el 2002 més de 1.100 milions de fumadors, el que representa aproximadament un terç de la població major de 15 anys. El 74% de cigarretes es consumeixen als països de baix i baix-mig nivell d'ingressos. L'any 2004 l'OMS va estimar que 4,9 milions de persones moren anualment a causa del consum del tabac.

A Europa el tabaquisme provoca 1,2 milions de morts anuals i està directament relacionat amb l'aparició de 29 malalties, de les quals 10 són càncers i de més de la meitat de malalties cardiovasculars. 

El tabaquisme és directament responsable d'aproximadament el 90 per cent de les morts per càncer de pulmó i aproximadament el 80-90 per cent de la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i emfisema. A Espanya el 2003 fumava el 36% de la població i moren 50.000 persones anualment per culpa d'aquest consum, una taxa per sobre dels accidents de trànsit i també superior a la produïda per la suma de totes les drogues il·legals juntes. A Catalunya, el 2006, i per a la població de 15 i més anys, hi havia: fumadors un 29,4%, exfumadors un 19,7% i no-fumadors un 50,9%.

Però, perquè es fuma? "Em relaxa" diuen alguns, "queda guai" diuen altres...Vaig a ser ximple, "em vaig enganxar només per quedar bé i ara no puc parar, sóc addicte... i cap sabem quines són les conseqüències..."

Efectes sobre la salut

Com ja hem explicat, el consum de tabac provoca més comunament a les malalties que afecten el cor i als pulmons, és un factor de risc per a la cardiopatia isquèmica, l'accident vascular cerebral, la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), l'emfisema pulmonar, i càncer (especialment de pulmó, laringe, boca,pàncrees i de bufeta). Fumar cigarrets augmenta el risc de la malaltia de Crohn, així com la gravetat de l'evolució de la malaltia.

Cada any, una de cada 7 morts en majors de 35 anys a l’estat espanyol són per causa del consum de tabac. D’elles, més d’una quarta part es produeixen abans dels 65 anys. Malgrat s’observa una disminució global del nombre de morts atribuïbles al tabac, aquesta xifra va en augment entre les dones.

Consells per deixar de fumar

1. Primer: decidir-se

• És fàcil dir "he" de deixar de fumar. 
• Costa més decidir-se a fer-ho.
• Quan fumeu adquiriu un hàbit. Però també una doble dependència: psicològica i física. 
• Psicològicament necessiteu encendre i fumar una cigarreta en determinades situacions i moments del dia. 
• A més, el cos s’ha acostumat a la nicotina del tabac i per funcionar necessita la quantitat que diàriament li administra. És la vostra dependència física al tabac. Deixar de fumar significa suprimir la nicotina i, per tant, patir durant els primers dies "símptomes d’abstinència", com ara nerviosisme, irritabilitat, insomni, més gana, etc. 
• Quan us decidiu a deixar de fumar, us heu de preparar per vèncer aquests frens

2. Seguretat que podeu aconseguir-ho 

• Qualsevol persona pot aconseguir-ho sense importar-ne l’edat, l’estat de salut o l’estil de vida. La decisió de deixar de fumar i les seves possibilitats de tenir èxit depenen en gran manera de quan es desitja no fumar.

3. Més de la meitat de les persones que fumen aconsegueixen deixar-ho definitivament

• Si alguna vegada heu intentat deixar de fumar, sabeu que no és fàcil, però heu de pensar que molta gent ho ha aconseguit. 
• La nicotina és una droga que causa una addicció fàcil de vèncer i, en alguns casos, pot arribar a ser tan additiva com la cocaïna i l’heroïna. Pocs segons després de fer una pipada, la nicotina arriba al cervell i allà es produeixen substàncies químiques que fan que el cos desitgi més tabac.

4. Deixar de fumar és possible

• En algunes ocasions, es necessita més d’un intent per deixar-ho,.
• Sabem que cal un esforç. La gent, en general, intenta deixar de fumar de 2 a 3 vegades, o més, abans d’aconseguir-ho definitivament. Els estudis científics indiquen que cada intent de deixar de fumar prepara la persona per a la pròxima vegada; ja que aprenem sobre les coses que ajuden i no ajuden a deixar de fumar.

5. Preparar-se per deixar-ho

• Hi pot haver altres raons personals que us ajudin a preparar-vos per deixar de fumar. 
• Afegiu-les a aquesta llista. Són més raons al vostre favor. Apunteu també els motius pels quals fumeu, i així us adonareu que teniu més motius per deixar-ho que per continuar.

6. És important que tingueu molt present i molt visible aquesta llista

Motius pels quals fumo / Motius per deixar de fuma

7. Deixar de fumar és possible: com preparar-se?

Trenqueu l’hàbit. 

• Les persones que fumen estan unides a la cigarreta de tres maneres: 

1. La dependència física a la nicotina

2. La dependència psíquica i social 

3. L’hàbit mecànic i automàtic 

• Per això, deixar de fumar moltes vegades és més difícil que deixar altres drogues considerades més dures. 

8. Calculeu quantes pipades heu fet a la vida

____ Cigarretes/dies x ____ anys x 365 dies/any x 10 pipades/ cigarreta = pipades totals.

• Si, per exemple, fa que fumeu 15 anys, unes 20 cigarretes al dia, haureu fumat més o menys 109.500 cigarretes. Un fumador mitjà fa unes 200 pipades cada dia, tots els dies de l’any; això fa que aquest moviment es realitzi de forma inconscient, moltes vegades sense adonar-nos-en.

MALALTIA PULMONAR OBSTRUCTIVA CRÒNICA

La malaltia pulmonar obstructiva crònica o MPOC abasta baix la seva denominació patologies com l'emfisema pulmonar, la bronquitis crònica i la afectació per asma de llarga duració en persones que han fumat activa o passivament.

La MPOC es una malaltia caracteritzada per una obstrucció dels bronquis no reversible que, en els casos més dolents, pot estar associat a una destrucció del pulmó. A més, aquests pacients poden presentar tos, flegmes, xiulets i falta d'aire.

L'emfisema, una variant de la MPOC, és una patologia respiratòria comú, sense tractament curatiu, que afecta a les petites vies aèries o alvèols. Limita la exhalació i s'acompanya de tos i dificultat respiratòria.

La causa més comú d'aquesta malaltia es el consum de tabac. Els tractaments disponibles en l'actualitat son en general pal·liatius e inclouen medicació, oxigenoteràpia, rehabilitació pulmonar, reducció del volum pulmonar mitjançant cirurgia i el trasplantament pulmonar. 

Quins són els símptomes?

Els símptomes més freqüents de la MPOC són:

• Tos i expectoració habituals.
• Infeccions respiratòries repetides.
• Presència de falta d'aire (disnea) amb l'esforç.
• En ocasions pot presentar-se xiulets en el pit.

Però, en estadis primerencs, la MPOC pot no presentar símptomes, pel que existeixen mils de pacients que ignoren estar afectats (3 de cada 4 casos). Açò es deu a que l'aparició de la simptomatologia tendeix a ser lenta, i es sol acceptar una tos crònica o falta d'aire lleu com una part normal del envelliment o una conseqüència esperada de fumar. 

Quines són les causes?

Algunes de les causes que provoquen aquesta malaltia són, principalment, el consum de tabac, la inhalació de fums, el carbó de llenya, l'exposició a pols i productes tòxics.

Junt a aquests, existeixen factors genètics com el dèficit de alfa-1-antitripsina o la edat. Donat el fet que es desenvolupa amb el temps, es més freqüent a partir dels 40 anys.

Qui pot patir-lo?

LA MPOC es molt freqüent, la pateix aproximadament el 9% de la població espanyola entre 40 i 69 anys, i, el que es més greu, creixent.

A principis dels anys 90 constituïa la sexta causa de mort en la població general, però les previsions per al 2020 la situen en el tercer lloc.

L'augment del tabaquisme en la dona i en la població jove es la causa d'aquestes previsions.

En aquest vídeo-animació podreu veure un resum del que hem explicat, però visualitzant l'interior del cos humà. 

Quin és el tractament de la MPOC?

El tractament d'aquesta malaltia requereix d'un examen acurat i complet per un metge. Deixar de fumar es el primer pas i el més important, com evitar el fum de segona mà. Altres canvis d'estil de vida i tractaments inclouen un o més dels següents:

• A les persones que tenen problemes per menjar per les dificultats per respirar o per que es senten molt cansades, els pot ajudar:

1. Tindre plans especials de menjars més petits i més freqüents.
2. Descansar abans de menjar.
3. Prendre  vitamines i suplements nutricionals.
4. Un ampli programa que ajudi a millorar el benestar de les persones que tenen problemes crònics (continus) per respirar i que inclosa: Entrenament per a fer exercicis, assessoria nutricional, educació sobre la malaltia i com manejar-lo, tècniques de conservació de l'energia, estratègies de respiració i grups de suport.

• Medicaments com:

1. Un broncodilatador per relaxar els músculs al voltant de les vies respiratòries (inhaladors).
2. Un corticoesteroide inhalat per a reduir la inflamació de les vies respiratòries.
3. Antibiòtics per tractar les infeccions respiratòries, si es apropiat.
4. La vacuna contra la grip durant la temporada de grip.

• La teràpia d'oxigen, que pot ajudar a les persones que tenen MPOC greu i baixos nivells d'oxigen en sang a respirar millor.

• Una operació per a les persones que tenen símptomes greus que no han millorat amb altres tractaments: Cirugia de reducció del volum pulmonar (CRVP) i el trasplantament de pulmó..

Encara que no hi ha cura per a la MPOC, aquests canvis en l'estil de vida i tractaments poden ajudar a respirar més fàcilment, a estar més actiu i a aturar l'avanç de la malaltia.

LES PROVES DE FUNCIÓ RESPIRATÒRIA. ESPIROMETRIA

Les proves de funció respiratòria permeten analitzar com funciona el pulmó i les vies respiratòries i amb això diagnosticar el tipus i el grau de severitat de les infermetats respiratòries.

Es tracta de unes proves senzilles, on l'important es la col·laboració del pacient per a seguir les instruccions que se li van indicant.

No requereix estar en dejú. Es molt important que no es prengui la medicació inhalada (sprays o nebulitzacions) des de la nit anterior a la prova (en general 12 hores anteriors). Llevat que el metge ho especifiqui el contrari, no hi ha problema en general amb els medicaments orals.

Per a les proves de broncoprovocació o de exercici es deu d'evitar la ingesta de cafè o la realització de exercici les 6 hores anteriors.

Com ja hem explicat, el sistema respiratori es el encarregat d'introduir i transmetre a la sang el oxigen necessari per al metabolisme energètic.

També s'encarrega d'eliminar gran part dels residus tòxics derivats de la 

combustió calòric que ens permet realitzar les nostres activitats diàries. Anem a parlar d'una de les proves més conegudes, l'espirometria.

L'ESPIROMETRIA SIMPLE

L'espirometria simple es una prova senzilla i fàcil de realitzar. Es indispensable pel diagnòstic d'algunes infermetats com l'asma o la infermetat obstructiva crònica i per a seguir la seva evolució i resposta al tractament. 

Amb aquesta prova es examinen els volums d'aire que es capaç de mobilitzar el pulmó. Per això, es utilitza un mesurador de flux (neumotacògraf) que quantifica els mil·lilitres d'aire per segon que passen al seu través.

La prova es realitza habitualment assegut. Consisteix en agafar aire i tirar-lo a través d'una filtre connectat  a un tub que conté el neumotacògraf, seguint les instruccions del tècnic, que anima vigorosament a la seva realització.

Per a conèixer si els nivells mesurats són els adequats, existeixen unes fórmules dels valors coneguts com a normals en població similar, per a una edat, pes i talla determinada.

En la anomenada ESPIROMETRIA FORÇADA, en la que hi ha que agafar i soltar tot l'aire en el menor temps possible, es coneixen a més, els màxims fluxos d'aire que poden generar-se i, amb això, esbrinar el calibre de les vies respiratòries (tràquea i bronquis).

Punxa el següent enllaç per veure un example d'una prova de funció pulmonar.

Els volums i les capacitats que es poden obtindre son:

Volum normal corrent o VC: correspon a l'aire que es utilitza en cada respiració (aproximadament 500cc).

Volum de reserva inspiratòria o VRI: correspon al màxim volum inspirat a partir del VC (aprox. 2500cc).

Gràfica on es poden observar els volums i capacitats obtinguts amb l'espirometria

Volum de reserva espiratòria o VRE: correspon al màxim volum espiratori a partir del VC (aprox. 1500cc).

Capacitat vital o CV: és el volum total que mobilitzen els pulmons, es a dir, seria la suma dels tres volums anteriors.

Capacitat residual o CR: és el volum d'aire que queda després d'una espiració màxima. Per a determinarlo, no es pot fer amb una espirometria , si no que s'hauria  de utilitzar la tècnica de dilució de gasos o la plestimografia corporal (aprox. 1500cc).

Capacitat pulmonar total o TLC: és la suma de la capacitat vital i el volum residual.

Una vegada realitzada la espirometria, en ocasions es repeteix després d'administrar un fàrmac inhalat amb l'objectiu de veure si el calibre de les vies respiratòries s'incrementa amb la medicació. És l'anomenada espirometria amb broncodilatador.

PRODUCCIÓ DE LA VEU

La veu és el so emès per l'ésser humà quan parla, crida, canta, etc. Per extensió és el so emès pels animals. La paraula, etimològicament, ve del llatí vox, vocis.

La veu és una capacitat de l'ésser humà que implica a tot el seu cos, en la seva totalitat física i psíquica. Es pot reconèixer una persona per la seva veu, i aquesta determina el seu estat anímic.

Només existeix si té un aparell fonador format per diferents òrgans, el cos que fabrica aquest aire, fabrica un moviment per poder sonoritzar el que vol, tot aquest acompanyament és silenciós, moviment de les mans, gestos per subratllar o acompanyar, demanar, indicar, tallar, etc. És la més exterior de totes, la que surt més tard.

L'anatomia de l'aparell fonador de l'ésser humà fa possible la producció d'una enorme gamma de sons regulats des del cervell, cosa impossible en els altres mamífers i altres vertebrats terrestres. 

Aquest peculiar i ràpid encadenament de sons i entonacions que fa possible la nostre veu i que s'organitza en el que anomenem llenguatge verbal és un dels fonaments de la vida humana. És difícil imaginar-se qualsevol cultura humana sense aquest tipus de llenguatge.

PERÒ, COM ES PRODUEIX LA VEU?

La veu es produeix pel corrent d'aire procedent de la inspiració pulmonar que passa per la laringe. Un cop l'aire arriba a la laringe, es posen en funcionament les cordes vocals. El so produït per les cordes vocals és molt dèbil, per això s'amplifica en els ressonadors nasal, bucal i de la faringe que augmenten o disminueixen la freqüència de determinats sons.

Ací podem veure el moviment del nostre diafragma

El funcionament dels músculs respiratoris, especialment del diafragma, canvia la pronunciació de diferents sons.

Els òrgans essencials que participen en la producció de la veu són: pulmons, laringe i faringe. Com que ja hem explicat l'anatomia de tots aquest òrgans, us deixe el enllaç:Anatomia de l'aparell respiratori

Vídeo: L’acció vibratòria de la mucosa laríngea 

CIRCULACIÓ PULMONAR

La circulació pulmonar o circulació menor és la part del sistema circulatori que transporta la sang desoxigenada des el cor fins els pulmons, per a després tornar la oxigenada de volta al cor. El terme contrasta amb la circulació sistèmica que impulsa la sang cap a la resta dels teixits del cos, excloent als pulmons. La funció de la circulació pulmonar es assegurar l'oxigenació sanguinea per la hematosis pulmonar.

En la circulació pulmonar la sang de procedència venosa, amb baixa oxigenació, ix del ventricle dret del cor per la artèria pulmonar, entra als pulmons i retorna al cor amb sang arterial i oxigenada, a través de les venes pulmonars.

COR

És un òrgan musculós buit amb quatre cavitats situat baix l'estern entre els pulmons; té el tamany d'un puny i pesa alrededor de 400gr.

ARTERIES 

Des de el ventricle dret, la sang passa per la vàlvula semilunar fins l'artèria pulmonar. Per cada pulmó, hi ha una artèria pulmonar per la qual la sang viatja fins els pulmons. A pesar de portar sang desoxigenada, i per tant, sang venosa, per raó de que son gots sanguinis que parteixen del cor, per definició son cridades arteries pulmonars i no venes pulmonars. Son les que tenen les parets més grosses. 

PULMONS

Les artèries pulmonars porten la sang fins els gots sanguinis més xicotets, lloc on l'hemoglobina de les cèl·lules o glòbuls vermells alliberen diòxid de carbono i recullen oxigen com part de l'intercanvi gasós de la respiració.   

VENES

La sang ara oxigenada ix dels pulmons dintre de les venes pulmonars, que retornen la sang al cor, dintre de la aurícula esquerra, completant així el cicle pulmonar. Aquesta sang es bombejada de la aurícula esquerra, a través de la vàlvula mitral, al ventricle esquerro. Des de allí, el ventricle esquerro es contrau i distribueix la sang pel cos mitjançant de la circulació sistèmica, antes de que retorne novament a la aurícula dreta del cor, començant la circulació pulmonar novament. 

FISIOLOGIA 

La sang desoxigenada provinent dels teixits ix del cor dret per l'artèria pulmonar, la qual porta la sang als pulmons, on els glòbuls vermells alliberen diòxid de carbono en intercanvi per oxigen durant la respiració. La sang així oxigenada ix dels pulmons per les venes pulmonars, les quals retornen la sang al cor esquerro, completant el cicle. La sang es després distribuïda per tot el cos a través de la circulació sistèmica abans de tornar de nou a la circulació pulmonar.

Video resum circulació pulmonar o menor

LA RESPIRACIÓ

La respiració és un procés complex que té com a objectiu final l'obtenció d'energia.

Es poden distingir dos etapes o processos dins la respiració:

- la respiració externa que és el procés d’intercanvi d’oxigen (O2) i diòxid de carboni (CO2) entre la sang i l’atmosfera.

- la respiració interna o cel·lular que és el procés catabòlic mitjançant el qual les nostres cèl·lules obtenen l'energia necessària per realitzar les seves funcions a través de l'oxidació de la matèria orgànica.

La respiració es un procés que es desenvolupa en vàries etapes. Totes elles es donen de manera simultània i contínua, però per a facilitar l'estudi anirem analitzant-les pas a pas:

1. La ventilació pulmonar o intercanvi de l’aire entre l’atmosfera i els alvèols pulmonars mitjançant la inspiració (entrada d’aire a les vies respiratòries) i l’expiració (sortida d’aire).

És un procés mecànic pel qual es renova l’aire que contenen els pulmons, per tal d’obtenir l’O2 del medi i extraure el CO2 del nostre organisme.  

Això s’aconsegueix en dues etapes successives, rítmiques, que es donen cíclicament: inspiració i expiració.

       La ventilació és un fenomen basat en dos principis físics:

              - la llei Boyle-Mariotte dels gasos segons la qual la pressió d'un gas i el volum que ocupa són inversament proporcionals.

              - els gasos, com tot fluid, tendeixen a moure's des de regions de major a pressió a regions de menor pressió, per tal d'igualar la pressió en totes parts.

Els moviments de la caixa toràcica i del diafragma permeten la ventilació pulmonar.

En la inspiració els músculs intercostals es contrauen i aixequen les costelles, i el diafragma es contrau perd la seva forma en cúpula i s'aplana. 

En l’expiració la relaxació dels músculs intercostals i del diafragma redueix el volum de la caixa toràcica.

2. L'intercanvi de gasos entre alvèols pulmonars i sang.

La direcció en la difusió dels gasos respiratoris ve regulada per les diferències de concentració d'aquests en la sang i l'alvèol/cèl·lula.

Aquest intercanvi es pot explicar com a un fenomen físic de difusió a través d'una membrana, és a dir, els gasos passen sempre del lloc de concentració més alta al lloc de concentració més baixa.

En els alvèols, la concentració d'O2 és superior a la de la sang dels capil·lars (que torna de banyar les cèl·lules del cos). L'O2 travessa la paret alveolar i la del capil·lar i s'incorpora a la sang. Altrament, la concentració de CO2 (provinent de la respiració cel·lular) és major als capil·lars i passa, per tant, als alvèols.

3. El transport de gasos per la sang  fins a arribar a les cèl·lules i a l’inrevés.

L’aparell circulatori és el responsable del transport de gasos fins als pulmons i d’aquests cap a les cèl·lules.

El transport d’O2 per la sang es fa principalment en combinació amb l’hemoglobina dels glòbuls vermells, formant oxihemoglobina (un 97%).

Cada molècula d'hemoglobina té 4 àtoms de ferro i com que cada àtom de ferro pot fixar una molècula d’oxigen (O2), en total 4 molècules d’oxigen poden ser transportades en cada molècula d’hemoglobina.

Les cèl·lules produeixen més CO2 del que es pot transportar dissolt en el plasma:

- en forma de bicarbonat (73%): el CO2 combinat amb l'aigua del plasma forma àcid carbònic H2CO3  que és transportat pel plasma en forma de bicarbonat

- combinat amb l'hemoglobina (Hb) (20%)

- dissolt en el plasma (7%)

4. L'intercanvi de gasos entre la sang i les cèl·lules dels teixits de l'organisme.

En l'interior de les cèl·lules dels teixits, la concentració d'O2 és menor que la de la sang, i en canvi la pressió parcial de CO2 és superior.

       ● L'oxigen O2 travessa les parets del capil·lar i difon cap a les cèl·lules.

       ● El CO2 travessa la membrana cel·lular i entra dins el capil·lar sanguini. 

5. La respiració cel·lular que té lloc dins els mitocondris de les nostres cèl·lules.

La respiració cel·lular és un procés catabòlic mitjançant el qual les cèl·lules obtenen energia.

Es tracta d'un procés de degradació de la glucosa amb presència d'O2 (oxidació) que es realitza en els mitocondris de totes les cèl·lules.

Quan es degrada la glucosa, s'allibera l'energia emmagatzemada als seus enllaços químics (36 molècules d'ATP per cada molècula de glucosa).